L' Illa de Blanes i la RENFE

Blanes és en molts aspectes un reflex de tot el país. També en un dels temes més preocupants pel futur del país i de la nostra vila: les infraestructures.

Ja fa molts i molts anys que la xarxa ferroviària del nostre país, tan les rodalies com el tren d’alta velocitat, ofega la nostra economia i la vertebració del territori. L' Illa de Blanes presenta problemes similars per a la nostra vila.

La no resolució urbanística d’aquest espai deixa mal resolta la organització del nostre teixit urbà deslligant el Centre Vila d' Els Pins i La Plantera. Alhora, l' Illa representa una de les grans oportunitats per impulsar un canvi qualitatiu en la nostra indústria turística.

Com passa amb el tren d’alta velocitat, bona part dl a responsabilitat s’ha d’atribuir a disputes estèrils entre els dos partits que han anat ocupant el govern, en el nostre cas, el PSC i CiU. Males negociacions d’una banda, i el recolzament de projectes inadequats, només per la dèria de distanciar-se dels altres projectes existents, siguin millors o no. I, com passa amb la RENFE, la constatació que els governs amics en administracions superiors no sempre representes solucions. Així ni quan CiU governava a Blanes i la Generalitat ni quan ho ha fet el PSC, els partit majoritària a Blanes han sabut usar aquestes coincidències pel bé de Blanes. Quan es decidiran aquests partits a posar l' interès de Blanes per davant del seu?

I el paper de l' Estat en tot això? Decisiu, perquè si les nostres platges segueixen patint la seva política de costes, l' Illa de Blanes haurà de ser un parc submarí.

Parlant de morts i frases fetes

Darrerament a Blanes hem sentit a parlar de morts i enterraments amb, diguem-ne, una frase freta (aquest quan va a un enterro voldria ser el mort) que va dedicar un "dirigent" del PDB a en Joan Puig.

Això d’utilitzar frases fetes amb morts sempre és delicat, però en català en tenim forces. Sense anar més lluny, quan em van explicar aquest cas em va venir al cap allò de diu el mort al degollat: On dius que tinc el forat?

Perquè m’hauran d’acceptar que les declaracions del PDB resulten certament paradoxals venint de qui venen, tenint en compte les actuacions d’aquest personatge en els darrers mesos, molt especialment la de la contractació del nedador televisiu David Meca, que ha estat, diuen, la causa d’aquest rebombori.

Ara s’exclamen des del PDB del vot en contra d’ ERC, però tothom sap que no és mai bon consell vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo mort. I quan es governa en minoria encara menys. Diuen els seus socis de l’equip de govern que ha estat un problema de manca d’experiència a la política (que no és pas el mateix que la propaganda). Però això rai, que per tot hi ha remei, menys per la mort.

Sembla que des del PDB també creuen que els anirà bé més experiència de govern i, tal com va predir en Puig, segueixen al govern. Així doncs algú haurà de controlar l’excitació i l’entusiasme que va sentir quan des del PDB van amenaçar amb trencar el pacte de govern i va pensar allò de gràcies Déu meu, que el pare és mort i seré l’hereu. (L’hereu oblida, potser, que la casa pairal la va perdre quan ho tenia tot de cara, i és que que amb el pa a les alforges hi ha qui se mor de fam).

Tantes ganes tenen de tornar al mas que, segons diu algun diari, ja fan números pel 2008, pensant que morta la cuca, mort el verí. Però. ai las, aquest verí, que és com en diuen d’ aquesta mania de dir el que es pensa, creure el que es diu i actuar en conseqüència, és una dèria de tots el d’ ERC a Blanes compartim amb en Joan.

Desgraciadament, mentre uns i altres ens volen carregar el mort, aquesta vocació per l’opereta que han retrobat ens distreu a tots plegats dels problemes que té la nostra vil•la i fa que cada cop més gent pensi que molts polítics s’enriuen del mort i del qui el vetlla. Per això, també, ERC ja ha dit que seguirà donant suport al govern per seguir tirant endavant els 50 compromisos pactats, però des d’una independència irrenunciable. Perquè seguim aquí, tal com són, ben vius, i en política també passa sovint que qui la mort d’un altre espera, la seva hi va primera.

No és només esport

Els meus companys de feina em van felicitar, malgrat la derrota. "No sabia que Perpinyà fos tant catalana!" em comentava divendres el degà de la facultat, que havia passat uns dies a Cotlliure. Però mentre els anglesos (re)descobrien la Catalunya Nord, a casa nostre, la televisió pública de Catalunya ho amagava. Potser per no ofendre als mitjans de Madrid, potser fent cas del nostre President, que ara diu què aquestes qüestions identitàries són entrebancs. Això em comença a sonar com allà de jugar a bales del temps del PP...

Per acabar de reblar el clau llegeixo que a la nostra televisió s'hi afegeix la nostra ràdio (http://www.catradio.cat/pcatradio/scrItem_public.jsp?item=scr_np&idint=2450) que a partir d'aquesta temporada emetrà els partits del Real Madrid. Ho heu sentit bé. Els nostres impostos, els que no es queda Espanya, destinats a la construcció d'un espai comunicatiu nacional a través de les cadenes de la corporació, s'utilitzaran per retransmetre els partits de l'equip que millor encarna l'idea d'una espanya monolítica i anticatalana.

Diuen que les retransmissions responen a un interès de l'audiència. Potser compten eixugar part del defícit? O potser del tot, car si TV3 no respon a un imaginari nacional català, potser no cal ni que la tinguem. Solució Montilla avant la lettre: la identitat ens atura, passem de la identitat.

No és que ens passem de frenada, de moderns, és que ens hem carregat la prima paret d'identitat nacional que havíem anat bastint i ens encaminem, accelerant cap al mur de la submissió voluntària, on han desaparegut, esberlats, tants altres pobles.


PROU! Fem saber a TV3 i Catalunya Ràdio que NO VOLEM PAGAR AMB ELS NOSTRES IMPOSTOS LA RETRANSMISSIÓ DELS PARTITS DEL REAL MADRID. A LA CORPORACIÓ EQUIPS CATALANS.

Misèries humanes (Marigó i la legitimació de la venjança)

El 1936 va començar la guerra. Els revoltats ho fèien contra les reformes de la República però sobretot contra Catalunya, com recullia la frase de Calvo Sotelo "Antes roja que rota". Però la història no és tan senzilla com això, dintre de Catalunya també hi havia feixistes (recomano la revista Sapiens d'aquest mes) i dintre les esquerres també hi hagué qui preferí la nación a la ideologia (el socialista Largo Caballero va dir que pe evitar la llibertat de Catalunya estava disposat a deixar passar les tropes franquistes). Aquesta és la complexitat d'un conflicte ple de misèries humanes que va desembocar en una dictadura que va plegar sense ruptura.

S'havia d'evitar la ruptura, dèien, per no revifar els fantasmes de tants anys de guerra i repressió. Potser si. Ara però, paguem la no ruptura amb problemes de dèficit democràtic estructural que creen paradoxes com ara que un dels membres del Tribunal Constitucional sigui un ex-governador franquista d'Almería. I per culpa de no haver fet una revisió dels crims del franquisme, encara ara hi ha damnificats que han de reclamanr els papes a l'arxiu de la represseió de Salamanca, o, com passa a Blanes amb la Casa del Poble, que encara estan esperant la restitució del seu patrimoni.

A la Casa del Poble li foren requisats els edificis del Passeig de Dintre i el de la Muralla, seu del a Cooperativa la Blandense. El fet que la instutició els hagués construït amb aportacions populars per dedicar-lo a activitats en favor de les classes treballadores no fou un atenuant, ans una de les causes de la incautació. De ben segur que hi hagué a Blanes qui se n'alegrés en aquell moment. Perquè no oblidem que durant la guerra i la llarga potsguerra molts aprofitaren les cirunstàncies per disfressar de denúncies polítiques les revenjes personals. Una manifestació més de les misèries humanes de l'època.

Sembla que hagi passat molt temps, però molts papers segueixen a Salamanca i un dels dos edificis incautats a la Casa del Poble segueix en mans de l'Estat, que n'ha cedit els usos a l'Ajuntament). Ha passat molt temps, potser no tant, i a Blanes encara hi ha qui disfressa la seva incompetència i els seus odis personals en forma de decrets. Encara que en el procés hagi de mentir, encara que hagi d'aprofitar-se d'una injustícia perpetrada pels feixistes Ja ho veieu, misèries humanes.

En Marigó com KELME

Llegeixo la notícia al Diari de Girona d'avui:

L´equip de govern de Blanes ha demanat a la Casa del Poble, seu social d´ERC, que retorni les claus de la Cooperativa Blandense on tenen la seu les JERC, entre d´altres associacions vinculades al món republicà local. El govern local va cedir l´any 2001 durant dos anys el local mentre es reformava la Casa del Poble del passeig de Dintre.

Quina casualitat! Fins ara no han dit res. En Marigó ha "recordat" aquest espai quan s'hi han començat a sentir veur crítiques amb la seva gestió. El Sr. Marigó fa com el de Kelme "castigant" els joves que pensen i tenen idees crítiques. Suposo que preferiria un poble amb un jovent apolític.

Segons el Diari de Girona l'alcalde diu que vol "recuperar" aquest local per destinar-lo a fins socials. El PSC-PSOE i els seu apèndix blanenc IC-V/EUiA, no creuen que l'activitat associativa dels jover sigui una activitat social. Una gran lliçó de pensament únic per part dels qui volen donar lliçons de progressisme.

Quan el govern utilitza el poder per fer callar els qui tenen conviccions diferents ataca la llibertat d'expressió.

Quan la llibertat d'expressió fa nosa és que fa nosa la democràcia.

Quan la democràcia fa nosa tots sabem quina mena de govern tenim.

Un govern que no té cap problema de perpetuar la decissió dels feixistes que van incautar aquest local als seus propietaris, la Casa del Poble, quan van acabar amb la democràcia mano militari.

Jiménez Losantos, la legión i l'alcalde Hereu

Llegint libertad digital (si, si, ja ho sé) trobo una perla en el chat amb Jiménez Losantos del 14 de febrer. Cito textualment:




Federico, buenas tardes. A veces creo que predica en el desierto. Y es una pena. ¿No cree que la mayoría de los problemas de este país son de educación? ¿De formación? ¿No le lleva a pensar que, por tanto, se solucionarán con el paso de muchas generaciones?

En absoluto. Es más tonto un universitario que un trabajador, por regla general. La nación más culta de la tierra era la Alemania de Hitler. La gente que se gana la vida duramente es mucho más sensata que los intelectuales, los universitarios y demás, que suelen ser siervos del totalitarismo.

Fantástic! Això explica el totalitarisme que exhibeixen acadèmics de la corda d'en Federico: Amando de Miguel, Vidal-Quadras, Francisco Cajas, Boadella,...


A ningú no s'escapa l'homenatge que ha fet el feixista Jiménez a l'infame Millán Astray que va cridar a la Universitat de Salamanca




¡Viva la muerte! ¡Muera la inteligencia!

Potser no és tan conegut que en la mateixa ocasió el feixista Millán també va dir:

¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!

Suposo que en Jiménez Losantos també subscriu aquestes paraules. Que Déu l'escolti, ja que els séus representants li pagan la nòmina, i que el bisturí arribi aviat. Llavors podrem fer el que dèia el poeta:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Es clar que si fem això Barcelona haurà d'anar a Europa i la resta del món sense passar per Madrid, com vol fer l'alcalde Hereu .




No sé si l'alcalde de la capital del nostre país (algú li hauria de recordar de tant en tant això) ha redescobert l'espanyolisme regeneracionista maragallià o la vena pallassa d'en Clot. La subordinació económica de Barcelona a Madrid, l'escanyament de l'aeroport per part d'AENA amb la col·laboració d'Iberia, el diferencial en inversions al metro, el boicot a la fira, ... Tot això, diu l'alcalde, no es soluciona revitalitzant el nostre teixit social i econòmic per competir globalment, no, no, es tracta de ser més amics de la Villa y Corte. I això ara que els secotors econòmics del país s'espolsen els complexos i fan front comú per tenir un aeroport digne!

El Sr. Hereu protestaria, si llegís això, que ell ha dit que Barcelona vol fer compatible aquesta col·laboració amb una sana competència. Però ja hauria de saber que en aquesta competència Madrid té tot l'estat al darrera i sobre la col·laboració... a Madrid escolten en Jiménez Losantos.

En suport a n'Oleguer, boicotegem Kelme

En suport a n'Oleguer he fet arribar aquest correu a Kelme.


Benvolguts senyors,

Els escric per comunicar-los la meva disconformitat amb la seva retirada a la sponsorització al sr. Oleguer Presas. Em sembla especialment escandalós que ho facin pel fet que ha expressat les seves opinions de manera democràtica i pacífica i per tant mentint quan diuen que defensen la llibertat d'expressió.

Aquesta posició em resulta especialment desconcertant i dolorosa pel fet que es tracti d'una empresa del meu país.

En conseqüència deixaré de comprar els seus productes i d'aconsellar-ne la seva compra com he fet fins ara.

Atentament.

El valor de tenir ERC al govern: quan el missatge el dóna el govern

Ahir el vicepresident del Govern, l'honorable Carod-Ropvira, president en funcions per l'absència del molt honorable, va fer una conferència a Palau. Programada des de feia temps per parlar del patriotisme social (per cert, a qui se li va acudir aquest nom???), els esdeveniments al tribunal constitucional espanyol van modificar part del guió.

Com ja sabeu el tribunal constitucional de l'estat que ens okupa està vivint des de fa anys una competició a l'estil de l'entranyable Torrebruno (tigres-tigres, leones-leones, todos quieren ser los campeeones) on, parafrasejant Karl von Clausewitz la judicatura ha esdevingut "una extensió de la política per altres mitjans". En el darrer episodi d'aquest serial la secció inquisitorial, fent cas a la veu de l'amo, ha recusat el jutge Pablo Pérez Tremps. Amb aquesta recusació sembla ser que la decisió del TC sobre els recursos contra l'Estatut està cantada (bona mesura de la salut de la suposada independència del poder judicial).

Davant la possibilitat d'aquesta retallada (una altra) mano iuditiale Carod va dir:

Resultaria que nosaltres, tal com som i volem ser, no hi cabem a Espanya. Que el nostre Estatut no cap a la Constitució. Quina via ens queda, llavors, si no és la via sobiranista? Quant temps més hauran d'estar els nostres interessos pendents d'un vot, el vot d'un magistrat en un tribunal situat a 600 quilòmetres de distància, on es decideix sobre el nostre present i s'hipoteca el nostre futur?

Certament és discutible que aquest estatut retallat no representa el que molts som i volem ser, però no deixa de ser una declaració significativa. Significativa i important no només perquè exemplifica l'independentisme d'ERC que alguns profetes a sou deien mort, sinó perquè és feta pensant en tots els catalans, nous immigrants inclosos, que l'escolten. I tots aquests catalans l'escolten perquè qui la diu és el vicepresident del seu govern. Aquesta és una de les raons per les que cal que ERC sigui al govern. Ara l'entorn Montilla dirà que en Carod parlava a títol personal, com a president d'ERC, però la realitat innegable és que quan en Carod deia això era el president en funcions i que això sol dóna al missatge d'ERC una capacitat d'arribar a la majoria de catalans que mai no tindria des de la puresa de les barricades.

Caror va aprofitar ahir aquesta caixa de ressonància per articular una proposta nacional ambiciosa, no per la Catalunya Pujolian dels 6 milions, ni per la ja mítica, Catalunya Republicana, sino per la Catalunya real del segle XXI. Una proposta adreçada a tots els qui vieun i fan aquest país. La majoria d'aquest país real no és independentista. I és només arribant als catalans no-independentistes que podem construir la majoria social que aquest horitzó nacional necessita. I és des del govern que es pot arribar millor a tots els catalans.

Articular aquest missatge no és fàcil. Fer-lo accessible a tothom i aplicar-lo en l'acció de govern en una coalició amb partits que tenen horizons nacional diferents té riscs. Però conferències com les d'ahir demostren que ens segueix calent ERC al govern.

Joan Puig 2007

Perdut aquí a Anglaterra segueixo, com sabeu, tot allò que passa al meu país, i en especial al meu país petit, a Blanes. Aquest cap de setmana hi ha hagut notícies importants a ERC-Blanes: ja tenim candidat a l'alcaldia. I aquesta és només una de les bones notícies. Però anem a pams.
Tal com deia la notícia de la presentació de l'elecció del cap de llista és en si mateixa una bona notícia. És bo que ERC-Blanes comenci a concretar l'estratègia per la propera campanya, i l'elecció del cap de llista és el primer pas per fer pública aquesta tasca.

La segona bona notícia és que repeteix en Joan Puig. En Joan ha estat, agradi més o menys el seu estil, el millor regidor de l'ajuntament de la Blanes durant els darrers anys. I és bo que hi torni a ser, fonamental per dues raons. En primer lloc, perquè ha demostrat que es pot defensar el mateix projecte de ciutat des de l'oposició i des del govern, i d'això se'n diu coherència, i de coherència ens en cal més al govern de Blanes. La segona raó és la seva feina. En Joan és el polític que ha treballat de manera més eficaç per Blanes. I no parlo només de l'eficàcia del tècnic que fa de bon gestor, parlo sobretot de l'eficàcia del polític, més difícil de trobar, l'eficàcia de traduir un projecte de ciutat en accions concretes, sense perdre els principis pel camí. Sense aquesta eficàcia Blanes ja s'hauria convertit en una ciutat dormitori sense personalitat ni paisatge. Aquest és un risc que encara tenim a sobre. Ens cal un programa coherent i l'eficàcia per dur-lo a terme.

La tercera bona notícia és comprovar que a ERC-Blanes hi ha equip. Molt especialment hi ha la Conxita Boldú, l'única regidora de la història de Blanes que ha rebut els elogis de tots el sectors amb els qui va tractar des del govern. Els qui coneixem Blanes, sabem com n'és d'estrany que tant gent parli bé d'un regidor, especialment quan l'alcalde, que segueix governant, l'ha fet fora. La Conxita és el millor exemple que a ERC-Blanes hi ha un equip preparat i cohesionat al voltant d'un projecte.

El projecte d'ERC a Blanes és massa important per una sola persona, calen el treball i les capacitats de tot un equip. Cal la implicació de més blanencs i blanenques. Cal tot això per donar més força a un projecte necessari. Amb mi ja hi poden comptar, i amb tu?