Integració i vots pels immigrants, entre els principis i la realitat

Aquesta setmana he retrobat a la premsa el debat sobre la concessió del dret a vot als immigrants.  En aquest cas el conseller Amorós ha fet públic l’objectiu que el Pla Nacional per a la Immigració inclogui el dret a votar a les eleccions municipals pels immigrants que faci cinc anys o més que són a Catalunya. 

 Sens dubte el debat que obre aquest anunci és necessari però hom es demana si s’està fent bé.  Des d’ Anglaterra estant només puc copsar la reacció popular a aquest debat per les “enquestes” que han realitzat alguns mitjans de comunicació del nostre país, on l’oposició a aquesta mesura ha estat molt majoritària.  Més enllà de les consideracions sobre la validesa d’aquests sondejos crec que els resultats posen de manifest la tensió que en aquest tema hi ha entre els principis i les realitats socials a casa nostra.

 Els principis democràtics ens porten a defensar la concessions de drets a aquells que s’han establert a Catalunya i ja formen part d’aquí.  Així per exemple, la gran majoria dels catalans estan a favor del dret dels immigrants a l’escolarització o a la sanitat-  Els problemes venen quan davallem dels principis morals per afrontar la realitat quotidiana d’aquests serveis a casa nostra, que pateixen d’una manca de finançament cada cop més dramàtica fruit d’una manca de poder polític propi i d’una manca de voluntat del govern espanyol de posar-hi solució pressupostària contravenint lleis aprovades, com la del nou estatut.  La concessió del dret a l’accés a aquests serveis, amb una generositat molt més gran a la que els immigrants troben a la major part de països europeus, malgrat tractar-se de societats més riques, genera problemes reals que tensionen el propi sistema de serveis públics que volem posar a l’abast dels nouvinguts.

 Què passa quan volem estendre els drets socials a drets polítics?  Des del meu punt de vista el principi és semblant.  Tots els ciutadans han de ser iguals en drets.  Però el problema és definir ciutadania.  Una definició que ha d’incloure els drets però també els deures.  En la majoria de països occidentals aquests deures inclouen una certa integració al país, la seva identitat i els seus valors.  Integració que no implica abandonar la pròpia identitat però que demana un respecte i una complicitat amb els elements de cohesió del país d’ acollida.  I és aquí on cal assumir la nostra realitat concreta, la d’un país amb un poder polític insuficient per decidir quins són aquests deures i que a més a rebut el flux més gran d’immigrants de tota Europa.  La realitat és que, la conseqüència d’aquests factors ha estat que molts dels nous immigrants no han assumit els deures que probablement calen per accedir al dret a votar.  Un dret, no ho oblidem, que permet als qui l’exerceixen de decidir sobre com ens organitzem tots.  Això no vol dir que haguem de canviar els principis, vol dir que hem de posar a disposició dels immigrants les eines que els permetin accedir a la plena ciutadania.

 Sembla clar que cal un debat tranquil abans de portar al parlament una proposta, especialment quan aquest és un tema sobre el que, com passa sovint amb allò que és rellevant per fer política de debò, el nostre govern no té competències.

Un any més tard...

Fa una mica més d'un any que no escric al bloc. Han canviat moltes coses a part de l'adreça d'aquest blog: eleccions i nou govern a Blanes, eleccions espanyoles amb canvis d'aliances, i eleccions als EEUU amb nou president, de nom musulmà i pell negra.

Si senyors, a EEUU han votat un president negre trencant els prejudicis racials que es remunten a la constitució americana i que estaven institucionalitzats en la legislació de molts estats fins a mitjans del segle XX. És fàcil oblidar els canvis socials que ha experimentat aquell país en poques dècades. Vist en perspectiva, l’elecció d'Obama com a president és un canvi enorme. Potser, a l´hora de governar, els límits que imposa el sistema diran al president Obama "No we cannot", però la nova imatge del cap d'estat del país més poderós del món probablement canviarà la imatge que els americans tenen de si mateixos i la imatge que milions de persones a d'altres països tenen dels EEUU i de si mateixos.

Però en mig de tants canvis hi ha coses que no canvien, certeses que de tant antigues a vegades ni veiem. El fill d'un immigrant kenyà obté, no només tots els drets de ciutadania, sinó que és escollit pels seus conciutadans com a màxim representat dels EEUU, però als catalans ens segueixen negant el pa i la sal, el dret a ser i a decidir. Un any després de la meva darrera entrada en aquest bloc, més de dos anys després de la seva aprovació, amb ribot inclòs, el nostre Estatut segueix sense aplicar-se.

Certament els EEUU no són Espanya, de tradició democràtica tant prima. És patent que els tribunal suprem nord-americà no té res a veure amb el tribunal constitucional. Però no oblidem que les lleis que feien il•legal el matrimoni dels pares de Barack Obama a molts estats nord-americans es van revocar perquè els afroamericans van dir prou, perquè van organitzar el moviment pro drets civils, perquè es van organitzar al voltant dels líders que es van atrevir a tenir un somni. Ningú no ho va fer per ells com ningú no ho farà per nosaltres.

L' Illa de Blanes i la RENFE

Blanes és en molts aspectes un reflex de tot el país. També en un dels temes més preocupants pel futur del país i de la nostra vila: les infraestructures.

Ja fa molts i molts anys que la xarxa ferroviària del nostre país, tan les rodalies com el tren d’alta velocitat, ofega la nostra economia i la vertebració del territori. L' Illa de Blanes presenta problemes similars per a la nostra vila.

La no resolució urbanística d’aquest espai deixa mal resolta la organització del nostre teixit urbà deslligant el Centre Vila d' Els Pins i La Plantera. Alhora, l' Illa representa una de les grans oportunitats per impulsar un canvi qualitatiu en la nostra indústria turística.

Com passa amb el tren d’alta velocitat, bona part dl a responsabilitat s’ha d’atribuir a disputes estèrils entre els dos partits que han anat ocupant el govern, en el nostre cas, el PSC i CiU. Males negociacions d’una banda, i el recolzament de projectes inadequats, només per la dèria de distanciar-se dels altres projectes existents, siguin millors o no. I, com passa amb la RENFE, la constatació que els governs amics en administracions superiors no sempre representes solucions. Així ni quan CiU governava a Blanes i la Generalitat ni quan ho ha fet el PSC, els partit majoritària a Blanes han sabut usar aquestes coincidències pel bé de Blanes. Quan es decidiran aquests partits a posar l' interès de Blanes per davant del seu?

I el paper de l' Estat en tot això? Decisiu, perquè si les nostres platges segueixen patint la seva política de costes, l' Illa de Blanes haurà de ser un parc submarí.

Parlant de morts i frases fetes

Darrerament a Blanes hem sentit a parlar de morts i enterraments amb, diguem-ne, una frase freta (aquest quan va a un enterro voldria ser el mort) que va dedicar un "dirigent" del PDB a en Joan Puig.

Això d’utilitzar frases fetes amb morts sempre és delicat, però en català en tenim forces. Sense anar més lluny, quan em van explicar aquest cas em va venir al cap allò de diu el mort al degollat: On dius que tinc el forat?

Perquè m’hauran d’acceptar que les declaracions del PDB resulten certament paradoxals venint de qui venen, tenint en compte les actuacions d’aquest personatge en els darrers mesos, molt especialment la de la contractació del nedador televisiu David Meca, que ha estat, diuen, la causa d’aquest rebombori.

Ara s’exclamen des del PDB del vot en contra d’ ERC, però tothom sap que no és mai bon consell vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo mort. I quan es governa en minoria encara menys. Diuen els seus socis de l’equip de govern que ha estat un problema de manca d’experiència a la política (que no és pas el mateix que la propaganda). Però això rai, que per tot hi ha remei, menys per la mort.

Sembla que des del PDB també creuen que els anirà bé més experiència de govern i, tal com va predir en Puig, segueixen al govern. Així doncs algú haurà de controlar l’excitació i l’entusiasme que va sentir quan des del PDB van amenaçar amb trencar el pacte de govern i va pensar allò de gràcies Déu meu, que el pare és mort i seré l’hereu. (L’hereu oblida, potser, que la casa pairal la va perdre quan ho tenia tot de cara, i és que que amb el pa a les alforges hi ha qui se mor de fam).

Tantes ganes tenen de tornar al mas que, segons diu algun diari, ja fan números pel 2008, pensant que morta la cuca, mort el verí. Però. ai las, aquest verí, que és com en diuen d’ aquesta mania de dir el que es pensa, creure el que es diu i actuar en conseqüència, és una dèria de tots el d’ ERC a Blanes compartim amb en Joan.

Desgraciadament, mentre uns i altres ens volen carregar el mort, aquesta vocació per l’opereta que han retrobat ens distreu a tots plegats dels problemes que té la nostra vil•la i fa que cada cop més gent pensi que molts polítics s’enriuen del mort i del qui el vetlla. Per això, també, ERC ja ha dit que seguirà donant suport al govern per seguir tirant endavant els 50 compromisos pactats, però des d’una independència irrenunciable. Perquè seguim aquí, tal com són, ben vius, i en política també passa sovint que qui la mort d’un altre espera, la seva hi va primera.

No és només esport

Els meus companys de feina em van felicitar, malgrat la derrota. "No sabia que Perpinyà fos tant catalana!" em comentava divendres el degà de la facultat, que havia passat uns dies a Cotlliure. Però mentre els anglesos (re)descobrien la Catalunya Nord, a casa nostre, la televisió pública de Catalunya ho amagava. Potser per no ofendre als mitjans de Madrid, potser fent cas del nostre President, que ara diu què aquestes qüestions identitàries són entrebancs. Això em comença a sonar com allà de jugar a bales del temps del PP...

Per acabar de reblar el clau llegeixo que a la nostra televisió s'hi afegeix la nostra ràdio (http://www.catradio.cat/pcatradio/scrItem_public.jsp?item=scr_np&idint=2450) que a partir d'aquesta temporada emetrà els partits del Real Madrid. Ho heu sentit bé. Els nostres impostos, els que no es queda Espanya, destinats a la construcció d'un espai comunicatiu nacional a través de les cadenes de la corporació, s'utilitzaran per retransmetre els partits de l'equip que millor encarna l'idea d'una espanya monolítica i anticatalana.

Diuen que les retransmissions responen a un interès de l'audiència. Potser compten eixugar part del defícit? O potser del tot, car si TV3 no respon a un imaginari nacional català, potser no cal ni que la tinguem. Solució Montilla avant la lettre: la identitat ens atura, passem de la identitat.

No és que ens passem de frenada, de moderns, és que ens hem carregat la prima paret d'identitat nacional que havíem anat bastint i ens encaminem, accelerant cap al mur de la submissió voluntària, on han desaparegut, esberlats, tants altres pobles.


PROU! Fem saber a TV3 i Catalunya Ràdio que NO VOLEM PAGAR AMB ELS NOSTRES IMPOSTOS LA RETRANSMISSIÓ DELS PARTITS DEL REAL MADRID. A LA CORPORACIÓ EQUIPS CATALANS.

Misèries humanes (Marigó i la legitimació de la venjança)

El 1936 va començar la guerra. Els revoltats ho fèien contra les reformes de la República però sobretot contra Catalunya, com recullia la frase de Calvo Sotelo "Antes roja que rota". Però la història no és tan senzilla com això, dintre de Catalunya també hi havia feixistes (recomano la revista Sapiens d'aquest mes) i dintre les esquerres també hi hagué qui preferí la nación a la ideologia (el socialista Largo Caballero va dir que pe evitar la llibertat de Catalunya estava disposat a deixar passar les tropes franquistes). Aquesta és la complexitat d'un conflicte ple de misèries humanes que va desembocar en una dictadura que va plegar sense ruptura.

S'havia d'evitar la ruptura, dèien, per no revifar els fantasmes de tants anys de guerra i repressió. Potser si. Ara però, paguem la no ruptura amb problemes de dèficit democràtic estructural que creen paradoxes com ara que un dels membres del Tribunal Constitucional sigui un ex-governador franquista d'Almería. I per culpa de no haver fet una revisió dels crims del franquisme, encara ara hi ha damnificats que han de reclamanr els papes a l'arxiu de la represseió de Salamanca, o, com passa a Blanes amb la Casa del Poble, que encara estan esperant la restitució del seu patrimoni.

A la Casa del Poble li foren requisats els edificis del Passeig de Dintre i el de la Muralla, seu del a Cooperativa la Blandense. El fet que la instutició els hagués construït amb aportacions populars per dedicar-lo a activitats en favor de les classes treballadores no fou un atenuant, ans una de les causes de la incautació. De ben segur que hi hagué a Blanes qui se n'alegrés en aquell moment. Perquè no oblidem que durant la guerra i la llarga potsguerra molts aprofitaren les cirunstàncies per disfressar de denúncies polítiques les revenjes personals. Una manifestació més de les misèries humanes de l'època.

Sembla que hagi passat molt temps, però molts papers segueixen a Salamanca i un dels dos edificis incautats a la Casa del Poble segueix en mans de l'Estat, que n'ha cedit els usos a l'Ajuntament). Ha passat molt temps, potser no tant, i a Blanes encara hi ha qui disfressa la seva incompetència i els seus odis personals en forma de decrets. Encara que en el procés hagi de mentir, encara que hagi d'aprofitar-se d'una injustícia perpetrada pels feixistes Ja ho veieu, misèries humanes.

En Marigó com KELME

Llegeixo la notícia al Diari de Girona d'avui:

L´equip de govern de Blanes ha demanat a la Casa del Poble, seu social d´ERC, que retorni les claus de la Cooperativa Blandense on tenen la seu les JERC, entre d´altres associacions vinculades al món republicà local. El govern local va cedir l´any 2001 durant dos anys el local mentre es reformava la Casa del Poble del passeig de Dintre.

Quina casualitat! Fins ara no han dit res. En Marigó ha "recordat" aquest espai quan s'hi han començat a sentir veur crítiques amb la seva gestió. El Sr. Marigó fa com el de Kelme "castigant" els joves que pensen i tenen idees crítiques. Suposo que preferiria un poble amb un jovent apolític.

Segons el Diari de Girona l'alcalde diu que vol "recuperar" aquest local per destinar-lo a fins socials. El PSC-PSOE i els seu apèndix blanenc IC-V/EUiA, no creuen que l'activitat associativa dels jover sigui una activitat social. Una gran lliçó de pensament únic per part dels qui volen donar lliçons de progressisme.

Quan el govern utilitza el poder per fer callar els qui tenen conviccions diferents ataca la llibertat d'expressió.

Quan la llibertat d'expressió fa nosa és que fa nosa la democràcia.

Quan la democràcia fa nosa tots sabem quina mena de govern tenim.

Un govern que no té cap problema de perpetuar la decissió dels feixistes que van incautar aquest local als seus propietaris, la Casa del Poble, quan van acabar amb la democràcia mano militari.